Related Posts with Thumbnails

Los de la tele: también de carne y huesos...


"Els de la tele, també són de carn i osos"... Se'm va passar pel cap aquest títol i em va fer gràcia. Realment, és la impressió que vaig tenir al entrevistar a en Xavier Coral. Aquí Catalunya, la seva cara és molt coneguda, com a presentador a TV3; i, quan va venir a la UIC per ser el padrí de la promoció de comunicació que sortia el curs passat, no m'ho vaig pensar gaire en aprofitar l'avinentesa per entrevistar-lo.

Li vaig enviar un mail: molt formal, tractant-lo de vostè. I em va respondre: "home! No em tractis de vostè, que sóc calvo, però tampoc tant gran!". Dit i fet. Vam quedar a la TV3 i l'entrevista va anar com se'm va presentar pel mail: una estona amb algú que no té aires de prepotència sinó com un igual.

Seguir llegint...


Si el veus pel carrer, almenys –amb cara de qui està intentant buscar algun record del seu pap–, et dius: “aquesta cara em sona”... Ell n’és plenament conscient, però això no el trasbalsa: “fins ara la gent em mirava molt, però, com que el meu paper al telenotícies era d’una persona seria, la gent tampoc se m’apropava per dir-me res”. I és que per en Xavier Coral (38), TV3 ha estat la seva casa durant més de dotze anys: primer com a becari, després com a presentador d’informatius al cap de setmana; fent una substitució al TN nit, durant l’estiu... Darrerament el coneixíem com la cara del Telenotícies migdia i, els dos últims anys, també com a presentador de l’Àgora. Però avui, el seu registre canvia. El seu nou programa, Divendres, vol fer de cada dia... un divendres: “el millor dia de la setmana, el més esperat; per això ve a ser un programa més distès, d’entreteniment”.

Dotze anys no són pocs...
No. La veritat és que en aquest temps he donat unes quantes voltes. Sempre he tingut molt clar que el periodisme és un ofici i, per això durant el primer any de carrera, vaig compaginar els estudis amb els informatius a la televisió de Terrassa; em va donar moltes possibilitats i aviat vaig aconseguir una beca a TV3, per les notícies de cap de setmana. Finalment, després d’una substitució d’un mes, m’hi vaig acabar quedant. I així, fins ara. Primer al Telenotícies nit, després al migdia; del migdia a caps de setmana, al vespre i altre cop al migdia...

I ara el nou programa, Divendres. És un gran canvi en la teva manera de fer i d’estar?
Crec que puc tenir un altre registre. Els informatius demanen un registre que no és com tu ets. Has de fer de conductor de l’actualitat i això et porta a mantenir una serenor de vegades una mica més “artificial”, per dir-ho d’alguna manera. Ara crec que podré ser més com sóc realment, com em coneixen els meus amics i familiars; reaccionar davant les coses que passen, més com ho faria en la realitat.

Fent de cada dia un divendres?
Sí, perquè el divendres és el dia que tots estem esperant i estem més relaxats. Divendres és un programa més divertit i distès. Quan presentes els informatius te n’adones que hi ha moltes coses que et deixes i que t’agradaria tractar; coses interessants que no formen part de la notícia pura i dura, però que podrien ser explicats amb un altre punt de vista. A Divendres volem ser com el complement de la informació, però també amb un to crític, quan sigui necessari: posar les coses sobre la taula i parlar-ne. Fins i tot és un moment per donar veu a idees, de la societat, persones, etc., que d’una altra manera no en tindrien.

Creus potser que, sobretot en els informatius, depens molt del partit que governa?
Home! Les televisions públiques, al final han de respondre a un propietari, que en aquest cas és el Parlament de Catalunya (i les privades, a una empresa privada): tothom acaba havent de donar explicacions a algú... Al consell de la corporació catalana hi ha representades totes les sensibilitats de la societat i crec que això es té molt en compte a Televisió de Catalunya. És veritat que els partits volen treure’n algun rendiment –de fet, una de les funcions de la televisió pública és donar veu als partits polítics–, però al final procurem treure el que els professionals creiem que hauria de ser. Això provoca friccions? Sí, però crec que sempre s’arriba a un equilibri entre les seves demandes i el nostre criteri periodístic.

Però, “qui paga, mana”; i qui paga la televisió pública és el govern... i més quan es vol treure la publicitat, no?
Sí, però jo crec que és un problema de definició. La televisió pública especialment, ha de fer una televisió de qualitat i per això, necessita ingressos. I més si ha de competir amb les altres. Que es vol treure la publicitat a TVE? Bé, però caldrà donar-li els diners necessaris per a què pugui seguir competint; si no, no servirà de res i tindrem una oferta marcada per l’espectacle i la tonteria. I això no s’aconseguiria ficant un cànon als aparells de televisió, com es fa a Anglaterra. La mentalitat d’aquí no crec pas que ho acceptés.

Has estat “agafat” alguna vegada, en aquest sentit?
En aquests dotze anys que he estat presentant el Telenotícies et puc dir que mai ningú m’ha dit què havia de dir... Jo tinc clar que hi ha gent molt diferent: l’única cosa que he de fer és exposar els fets, i que la gent ho interpreti com vulgui.

On creus que rau la responsabilitat del periodista?
Nosaltres hem de fer les coses per a què s’entenguin i la gent les comprengui i vegi com és el món on viu. Ara bé: sens fer-ne espectacle, ni fomentar el morbo, la pornografia... L’equilibri per a què cadascú ho vegi i jutgi per sí mateix. No hem d’amagar les coses que passen –perquè passen i tothom té dret a saber-les–, però tampoc hem d’estirar-les i de convertir-les en espectacle. Per exemple: si jo he de parlar d’un home al que li han donat un tret al cap i tinc les imatges del primer pla del cap del senyor, i una altra de l’home al terra, per què he de posar la primera, si amb la segona ja es veu què ha passat?

Com veus el futur del periodisme, davant les noves tecnologies?
Jo crec que la figura del periodista sempre haurà d’existir. Les noves tecnologies permeten que et puguis informar tu mateix, però qui té el temps per dedicar-se a buscar tots els elements de manera que el lector s’acabi fent a la idea de tot el que està passant, aquest és el periodista. És la seva funció: representa als ciutadans a l’hora de buscar la informació. És veritat que a Internet, per exemple, tens molta informació; però has de saber llegir-la i contrastar-la... si no, t’acabaràs trobant el que diu de mi que he estat actor, que Antena 3 em va fer una oferta, que tinc quatre fills... i tot això és mentida. Qui ho diu, tot això? No se sap: ningú ho firma.

No t’empipa ser famós?
La veritat és que fins ara no ho ha estat massa, d’empipador... Els presentadors d’informatius som tants seriosos que ningú ens para. La gent, fins ara, em mirava molt, però no gosava dir-me res. És normal que et coneguin: d’això vivim, no? De moment, he tingut una popularitat molt còmode... No sé si, a partir d’ara, amb el nou programa, canviarà. Esperem que no...


Share/Save/Bookmark