Rescrito

En Tomàs Molina, en la realitat, és com se'l veu a la "tele": simpàtic, i atent al que li demana el seu interlocutor. Casat i amb tres fills és un home molt familiar. Vaig estar amb ell el passat 27 d'octubre, i vam estar parlant de moltes coses: del temps a TV3, del canvi climàtic i dels últims desastres naturals que hi ha hagut al món, de l'última gran nevada... i també de Déu. Ell -creient- va fer broma quan vam recordar les oracions del conseller Baltasar a la Moreneta per a què plogués: "hi va resar, i no va parar de ploure... ¡sort que hi va anar! Si no, encara hi seríem"... Què diu del seu doble i el "minimolina"? "És d'aquelles coses que t'has d'acostumar i deixar... Quan ets conegut, has de renunciar a una part de tu, perquè ets dels altres... No es pot comparar en ser pare, però s'hi assembla. Santa paciència! Ep! Però que consti que no m'agrada, eh! Les coses com són... El que passa és que els funciona i no m'acaben de matar... Per mi, quan pugui, li poso arsènic...". Amb un somriure.

Us la deixo tot seguit, sencera i tal com va sortir publicada al Newsuic.

Seguir llegint... 

D’una pel·lícula, fàcilment recordem la banda sonora que l’ambienta. La del temps a TVC, també és d’aquestes: un “tirururí...” i, abans, una empresa petrolífera que ens l’oferia... Ser home del temps és ser un dels personatges més vistos dins d’un dels programes de màxima audiència de la televisió a les nostres terres. En Tomàs Molina (47), físic i periodista, hi porta més de vint anys parlant-nos del que farà...: un pronòstic que “respon a una equació molt complexa, amb moltes variables meteorològiques que depenen unes de les altres...”. Fa pocs dies el vam tenir a la UIC, per inaugurar el Taller Vertical, i parlar-nos de climatologia i del seu paper d’home del temps.

Què és millor, un periodista científic o un científic periodista?

El que cal és voler fer bé la tasca que fas... Quan un fa ciència i societat ha de fer concessions per les dues bandes: has de poder simplificar, però també cal ser rigorós. És un equilibri necessari per comunicar: la gent t’ha d’entendre si no, no hi ha comunicació... És com una “digestió” prèvia: mirar de fer-se entendre, sense renunciar a nomenar coses que, d’entrada, poden semblar més complicades, com ara parlar de les “línies isòbares”.

Això és el que fa que sigueu tan vistos?

Sí i no. A mi em sembla que a TV3, a més de fer un programa d’informació, hem fet un espai amb el que la gent s’identifica, i a nosaltres ens relaciona amb ella... De vegades dic que el nostre secret és el “veus?!”

...

Si avui surts al carrer, i notes que fa fred: “ui, quina fresqueta aquest matí!”... i després poses la tele, i l’home del temps de torn et diu: “quina fred ha fet aquest matí!”... “Veus?!”: et sents reafirmat en allò que tu has vist... Crec que ho aconseguim bastant perquè tenim contacte amb gairebé tothom.

Però de vegades no s’encerta...

Pot ser, efectivament, que no s’encerti del tot, però això no vol dir fallar. El temps és una evolució de moltes coses. Si el mapa s’equivoca, m’equivocaré jo, perquè nosaltres interpretem el que diu el mapa. Si no ho tenim clar, ho compartirem amb tu; i si s’apropa un pont o vacances et deixarem clar que no ho tenim clar, i t’ho ensenyarem i t’explicarem perquè pot passar això o allò altre. És el que jo en dic la “responsabilitat del pronòstic”: el socialitzem. Així, o donem quelcom perquè s'entengui el perquè de la pluja del matí o de la tarda, o la gent tendeix a oblidar-ho.

En quin percentatge d’encert ens movem?

Si hagués d’encertar el temps de tot arreu en concret, et diria que mai, però les prediccions que fem entre avui i demà estan molt per sobre del 90% d’encert; lògicament, a mesura que passen els dies, aquest percentatge disminueix, però només el sisè dia ens movem per l’ordre d’un 60%... De fet, ara s’encerta més el sisè dia que quan jo vaig entrar s’encertava el demà passat.

És entretingut ser home del temps a Catalunya?

És bastant entretingut: aquí passen força coses. També tenim grans tempestes, tornados; fortes nevades; pluges gairebé monsòniques, amb més de 400 litres per metre quadrat en alguns indrets... Molt de temps fa sol, però desgraciadament encara ens morim per la meteorologia. Òbviament no són fenòmens tan potents com poden tenir als Estats Units, però a l’hora de la veritat, t’és igual si ha estat un tornado gran o petit el que t’ha destrossat la casa, no?

Durant la nevada del passat març sí que hi vau estar força, d'entretinguts...

Sí; era una nevada que es va pronosticar... Potser ens vam equivocar una mica en la cota, que vam dir 200 metres i va acabar a zero... però amb aquests número, són coses que et pots esperar. El problema és que després de tot se'n fa molta controvèrsia política. Però és que a tot arreu, quan neva i no n'estem acostumats, hi ha ko's. I aquí, hi ha una espècie de mania de "nuevos ricos" de que tot és culpa del govern, i no crec que sigui així. Si les carreteres estan col·lapsades, vindran a netejar-ho, però si hi ha cotxes, serà més complicat...

Encara que ja no ens empaiti la sequera, seguim tenint problema de l’aigua?

Es repetirà. No és sols una qüestió de si plou o no... L’aigua és un recurs cada vegada més demandat, perquè som més gent. A Barcelona, durant els mesos de sequera de fa un any, vam aconseguir baixar la mitja a 100 litres per persona i dia, quan l’habitual ronda els 150. Ja no es podia reduir més! Calen noves infraestructures de l’aigua, i aquest és el paper, per exemple, de les dessalinitzadores, però que, d’altra banda, són tremendament cares: d’on sortirà l’energia que necessiten, aleshores? En el fons és un replantejament de la nostra manera de funcionar. Avui tenim la sensació de que tot és màgic, i cal tornar a pensar si ho necessito realment, no si m’ho puc pagar...

Això ens porta a parlar, també, del canvi climàtic; existeix, realment?

Sí: és una realitat que està passant, però no ens ho hem de prendre com un cataclisme, sinó com una realitat a la que ens hem d’adaptar, i ja està. La terra s'ha escalfat, i això fa que canviïn els entorns: avui tenim el mosquit tigre, i abans no n’hi havia; ens hem acostumat a sentir el crit estrident del lloro, enmig de l’eixample: abans era impensable... I d'altres indrets històricament més freds com Polònia o Noruega acaben sent més turístics a l'estiu perquè ni hi fa fred, ni l'aigua del mar tampoc no és molt freda: hi ha més oferta turística. És un fet. Com que també és un fet que totes les estacions que tinguin la cota baixa per sota els 1600-1800 metres, ja no tenen futur.

De vegades, però, pot semblar massa exagerat, com Una verdad incómoda...

El documental d’Al Gore va portar una cosa al debat mundial, i això no és gens trivial. Que tothom en parli, ja és molt: crec que sí es mereixia un premi Nobel... És veritat o mentida? La pujada dels nivells dels oceans és molt probable; de fet, ja està passant en alguns indrets. Per nosaltres potser no és important, però per algunes illes sí... És difícil posar d’acord a tot el món: hi ha molts de lobbies, controvèrsies, punts de vistes diferents... de tot; però la realitat és la realitat: hi ha escalfament i el món està canviant. És bo o és dolent? Tant li fa. D’aquí a trenta anys no seré com als 45.  Et faràs gran... vulguis o no vulguis; per tant, hauràs de fer una vida que t'hi permeti arribar. Serà millor o pitjor? M’és igual. M’hi hauré d’adaptar, això sí.

Entrevista a Tomas Molina

A vueltas con un "hombre del tiempo"