Rescrito

Este entrevista la hice hace ya un tiempo, en mayo-junio de 2007... Fue una de mis primeras, publicada en el Newsuic número 15: Eugenio Bregolat había ido a la UIC, donde presentó su libro La segunda revolución China, en la que emulaba -con una portada con dos gatos, uno negro y otro blanco-, un proverbio chino: "¿Gato negro o blanco? ¡Qué más da! Lo importante es que cace ratones", que hace referencia a lo pragmáticos que son los chinos (hoy, con las compras de deudas que están haciendo, se ve mucho este ser pragmáticos).

Me acordé de él porque leí la noticia de que acababa de ser nombrado, por tercera vez, embajador de España en China. En el momento de la entrevista era embajador en Andorra. Aquí os la dejo y, aunque en catalán, creo que se entenderá...

Bregolat era un enamorado -y un experto- de esa república popular... Hoy, el destino o la providencia, ha querido que vuelva ahí...

Seguir Leyendo... 

“Gat negre o blanc? Tant li fa! L’important és que caci ratolins...”: així diu el proverbi xinès que Eugeni Bregolat (64) fa servir per parlar del pragmatisme de la Xina. I no ho fa en va. S’ho coneix com si fos la seva ombra: va arribar a aquest país com ambaixador d’Espanya, en el momento just: dos anys després serien els successos de Tiananmen (1989) i allò va forçar un procés de canvi econòmic i social que ja havia començat. Xina s’obria camí cap un futur totalment nou. I tot –diu–, per culpa o gràcies a un “homenot de poc més de metre i mig d’alçada” a qui Bregolat considera com “un dels personatges més importants del segle XX”: Deng Xiaoping. 

Ha treballat a Xina, Indonèsia, Rússia, Canadà... i ara Andorra: quin país li sembla més Interessant?
Xina, sens dubte. Jo hi he pogut viure en dues dècades diferents i he estat un observador directe del gran salt que ha fet en aquests temps. Ho he viscut en primera persona, i realment em considero un observador molt afortunat: el que està passant en aquestes dècades canvia la història mundial. Saps què vol dir això?

Bé, potser no ens n’adonem del tot...
Pensa que el que tots els països han fet en una evolució de segles, Xina ho ha fet en gairebé trenta  anys! El seu PIB s’ha multiplicat per 8 o per 10 en tres dècades i amb uns altres trenta anys podria tenir el més gran del món; la renta per càpita està en uns 2.000 dòlars, tretze vegades més que aleshores; la pobresa ha disminuït en 500 milions de persones; avui hi ha un gran nivell sanitari i educatiu; augment de l’esperança de vida... És el mateix país, però com si fos un altre. Això és com un miracle, i tot gràcies al geni polític de Deng Xiaoping.

Però, la gent –el poble– n’està contenta?
Digues-me quin país ha fet aquest  canvi, i en parlem. De fet, si es fessin eleccions democràtiques, jo crec que el Partit Comunista sortiria elegit amb una àmplia majoria. És veritat que segueix havent-hi pobresa, però ja avui hi ha una gran quantitat d’empresaris privats que són veritables capitalistes, i, a més, estan inscrits a les files del PC! Avui el poble xinès viatja, estudiaa l’estranger, té un mòbil, Internet...

... Encara que sense gaires llibertats.
Sí, és veritat. Però, d’altra banda, el govern de Xina ha entès que si no obren la mà, no aconseguiran aquella evolució que volen. L’Estat està convençut que una certa llibertat d’expressió és important; de fet, avui la major part dels mitjans de comunicación són privats; sense subvencions, el que vol dir que han de treballar-s’ho per captar els lectors, dient el que els agrada sentir, el que no diuen els altres.
S’està constantment tantejant quin és el límit de la censura, fins a on es pot arribar. Amb Internet passa el mateix: seria com posar portes al camp. Tot i la censura, un internauta una mica hàbil, pot fer el que vulgui... És el preu que ha de pagar el govern, si volen aconseguir els seus objectius principals.

I quins són aquests objectius?
El Comunisme, la situació ideal: la gran Esperança Comunista.

Ara sí que no entenc res!
No és el socialisme del monopoli de la propietat pública i dels mitjans de producció, del centralisme de l’economia, sinó el socialisme de Deng. És a dir, Xina ara està en una fase inicial que pot durar uns 100 anys. I aquesta fase és essencial perquè hi hagi un equilibri econòmic i social. Després vindrà la fase intermèdia i, finalment, la madura. Total..., uns 300 anys. És en aquest sentit que podem parlar de socialisme i no capitalisme.

I s’ho creuen?
Suposo que algns sí. El mateix deia Marx, el que passa és que Rússia no ho va saber fer. Gorbatchev no es va adonar que el partit és l’instrument esencial per evolucionar i, en canvi, se’l va carregar d’arrel. Deng va entendre que socialisme i nacionalisme anaven de la mà. Per això va proclamar que tot el que contribuïa al desenvolupament del país, a millorar el benestar del poble, valia per aquesta fase inicial.

I en cap moment pensen en la democràcia?
Estan creant la base perquè un dia pugui haver-hi un teulat democràtic: classes socials, educació, informació... Si arribaran o no a aquest teulat, no ho sabem. No exclouen la democràcia, però seria una democràcia a la manera que a ells els sembli; en tot cas, sempre diferent a la nostra. No volen, de
cap manera, una democràcia liberal, però sí un país ric i fort.

Realment és un país de contradiccions...
Sí, i per això mateix apassionant.

Hi tornaria?
... Quan em jubili –que els diplomàtics podem esperar fins els 70–, m’agradaria fer com els vells funcionaris xinesos, que fugien de la lluita revolucionària, del poder i la democràcia: es retiraven al camp, per escoltar ocellets, mirar com plou, i escriure... i contemplar.

Entrevista a Eugeni Bregolat

Eugeni Bregolat: "Lo que ocurre en China cambiará la historia del mundo"